8 de desembre del 2012

LA FI DEL MON ( II )

     Com ja diem es produiran canvis en la nova Era, però el món no acabara el 21 de desembre de 2012. Cal recordar les últimes Eres. La dels  Picis  que va començar més o menys al l'anunci de Joan el Baptista de la vinguda del Messies. Ningú nega que Jesucrist va marca la Era de Picis, si s'adoneu el símbol que identifica al cristians es un peix.
     Si seguim retrocedint la pasqua o la fugida del jueus d'Egipte marca l'inici de la Era d'Aries. Es un festa de corder. Cada família matarà un corder la primera lluna plena de primavera, se'l menjaran i surtiran amb Moisses cap al desert. El moment on es veu el canvi es quan Moises baixa de la muntanya de Sinai amb les tables del déu manament i la gent havien fet el vedell d'or. Açò no era més que el reflex de que els humans front al dubte i la por preferix l'antic al canvi això que diuen: "más vale malo conocido que bueno por conocer". Preferien tornar a Egipte que anar a la terra promesa. Preferien seguir en la Era de Tauro que canviar a lo nou, la Era d'Aries.
     En grecia passa alguna cosa semblant. Mentre en l'antiga Creta hi estava tot el culte al bou, el mite del minotaure. Ja en Grècia apareix el mite del belloci d'or i s'oblida el referent al bou. En Egipte tambe s'adorava  a la deessa Hathor que es representava com  una vaca amb el disc solar al cap, però ja els darrers segles apareixen figuren de marrans i en la avinguda d'entrada al temple de Karnak encara estan custodiant l'acces.
    Sobre la Era dels Bessons (geminis) ja es més díficil seguir el rastre, tot i que en la historia hi han varis referents a germans que representen les dues cares de la mateixa moneda res ens indica que marquen l'inici de la Era del Bessons. Posem per exemple Caïn i Abel o Romulo i Remo.
     

11 de novembre del 2012

21/12/2012 LA FI DEL MON ( I )

  PREAMBUL
  Segons el calendari maia el solstici d'hivern es la data anunciada per a la fi del mon. Segurament siga així i siga l'inici de la fi del mon tal i com la coneixem ara.  En la decada dels anys 90 amb la caiguda del mur de Berlin i deintegració dels regims comunistes de món, alguns van pensar que el capitalisme ens portaria a una vida més feliç, ara ja sense el perill comunista. Pero després d'una escalada frenética de l'especulació i un desenvolupament de la tecnología res no ha canviat. Els rics son més rics i els pobres son més pobres. La tecnología no s'ha possat al servei de la humanitat, sino que ha servit per enriquir a un pocs i augmentar els intruments de control de masses.  en mig d'aquest mon tan poc alentidor es desencadena una crissi mundial que molt pocs saven com solucionar. I on han quedat els valors humans?

    Segons els seguidors de la nova era, anem a començar la era d' Aquari. Pero no es tan sols el començament d'una nova Era, sino l'inici d'un nou cicle (any platònic) de 25776 anys, Cada Era té una duració de 2148 anys.
http://es.wikipedia.org/wiki/Precesi%C3%B3n_de_los_equinoccios

     La nova Era d'Aquari portarà una nova manera d'entendre  l'esperitualidad, les relacions humanes i les relacions de l'Home amb la natura. I es clar que el capitalisme especulatiu ( Economia Global) no es l'instruments per aconseguiro. Tindrem que anar a una economia més justa i respetuosa. A un tipus d'Economia del Be Comu (Christian Felber) o altres semblants que anirant apareixent.
     Es clar que al llarg de l'Era d'Aquari es produiran grans cataclismes. Haurà un canvi de mapa terrestre, terres que s'enfonsaran i terres que emergiran. Si recordem això ja ha passat en èpoques anteriors, ahi esta el cas de l'Atlantida. Cal pensar que amb una variació de l'inclinació de l'eix terrestre reubicarà els elements continguts, al temps que les plaques tectòniques i les falles tambe poden sofrir alguna alteració. Sobretot aquelles que són al limit, com la falla de San Andres (EEUU) o la falla de l'Atlas (Marroc/Estret de Gibraltar). I no serà d'estranyar que amb una activitat tectònica intensa es desperten alguns volcans.
                                                                                                           Continuara....

5 de novembre del 2012

ENTRE EL CEL I LA TERRA.

     Entre el cel i la terra, es l'espai on habitem, juntament amb la resta de la creació, si volem dir-ho així. Un lloc molt semblant al paradís, si no fos perquè l'hem convertit en alguna cosa més semblant a l'infern. Ho hem contaminat tot. Hem trencat l'equilibri dels ecosistemes. I ara ens cauen les pedres al teulat. Malgrat tot, ens sentim segurs.
    
  Entre el cel i la terra, sentim la vida, l'ale, cada pas, cada nou despertar, cada esperança.
Entre el cel i la terra es on visc, senc i lluite. I ací m'he propossat expresar el que vibre, el que no puc cridar arreu. A vegades m'he preguntat: quin es el meu proposit en aquesta vida? I fa més de trenta anys que m'ho pregunte i encara no he probat resposta. I posiblement el viure siga la resposta. Malgrat tot sempre havia pensat que estava destinat a fer coses més grans de les que he fet i es per aixo i com diu el meu cantautor favorit, Lluís Llach: i amb el somriure la REVOLTA.

11 de novembre del 2011

RETURN TO EGYPT

Del segon viatge a Egipte vaig seguir reflexionant sobre la meua vida. Supose que per si alguna cosa té sentit, és per tractar-se d'una vida semblat a les altres.



Caire 11/8/2002.

Quines paraules porta el vent del desert?

Semblen sons dels dies immemorials
histories escrites per ser cantades.
Res que el sol i la sorra
puguen esbrinar.
Rialles d'ara que mostren felicitat
temps d’abundor, somrís dels déus
encants que les mirades no han
cicatritzat.
No tinc res mes clar
que la paraula,
ni raça ni país ni muller ni professió.
No tinc res mes tèrbol
que la mascara de cada dia
i els dubtes de cada nit.
L’altre ja és acceptat.





1 de març del 2011

VIATGE A PEGO

LA MARJAL 
El silenci.

EL Silenci Congelant L’àmbit.

Instant De Pau On Les Ales No Volen
I Les Paraules Nos Es Diuen.

Immensitat: Aigua Dolça
Que El Destí Enverina, Matolls D’Espart
Verds, Demà, Potser Secs
I Negres Vaques Que La Mort Mosseguen.

Quietud Oblidada.
ULLS QUE LA JOIA EMPLENA.

3 de gener del 2011

2011: UN ANY PER L'ESPERANÇA.

La bellesa dona igual d'on proveneisca per a estar admirada. Potser son les cosses properes les que no ens deturem a admirar per ser  tan quotidianes  les que guarda el nostre cor en la memoria. Per això per començar l'any ho fare amb un versos acróstics:

PENYAL D’IFACH.

Prenyares l’aire de nostàlgies i

rEcords d’escuma de nata,
reNovellares les impúdiques arques,
canYes dels pescadors de somnis
rescAtant enyors
irreaLs i gavines de sal,
cingle protector,
sempre De pedra el ventre i
d’acer l’ànima que et conserva.
Ets:  Incorruptible esclat d’alè
desaFiant mar i vents,
renAixeres als temps dels dracs, sabent-te nou,
enCara no has satisfet el vincles que establires
aHir per anomenar-te infinitament etern.


24 de desembre del 2010

TRIPTIC NADALENC.

 Quan vaig començar a escriure aquest blog no  pensava que en sorprendria. Però el fet de recordar quan, perque i on eren escrits els versos i poemes ha fet que em sorpreguera. Com és el cas d'esta trilogia que per efectes de la informàtica la deixada reduida a la primera part. Bo supose que les reflexions sobre el Nadal els fare una altre dia.

                            1
El Nat Alt és ací.

                   Què li oferirem...?

Hem oblidat que té fam...?
i nosaltres...!
què menjarem per saciar-ne la nostra?
Què regalarem per emmudir  la consciència?

Itinerant deambula
 la gent
perduda en la prolífica immensitat d’un escaparata buit,
perduda i no es troba.
         Què cara resulta la nostra companyia!
         Que cara resulta ajuntar la família!
                   I Ell és ací, què ens diu?

19 de desembre del 2010

DES DEL SILENCI.

Arribem al cap de setmana, i es preveu llarg i gelat. Segurament en mantindre en silenci, però aprofite per comunicar que aquells que ho dessitgeu podeu deixar algun comentari. Quan vaig començar aquest blog pensava que hauria un poc més de comunicació. Crec que estava preparat per acceptar les critiques dolentes. No vaig pensar que el silenci sigues tant dessolador.





El silenci gris

menyspreu delectable,

quin goig obscur usurparà

les vitals energies

de l’esperit? Mai sabrem el camí


18 de desembre del 2010

RECULL DE HAIKUS

Un recull de HAIKUs.

 1ª

Tarongers caiguts

terra erma escaient,

plor glorificat.



 3ª.

Cigonya blanca

un jardí a les vespres,
hivern impertinent.



        10ª.
Els blaus himnes
La tediosa prosa
Somoure el ritme.
I de regal una flor.


                       *


    A elles, que volen el teu vol
  per que transmuten l’aparença
          i són les mateixes,
per que bateguen majestuosament
  espargeixen una mantellina d’or,
 per que ens afalaguen de colors
        com l’arc del cel
   per que van volant amb tu
             papallona
                    t
                     a
                       c
                         a
                             d
                                  a
                                           de   mel.
 

VIATGES I POESIA

Es un fet que per a qualsevol expresió artística es necessita temps, tranquilitat, predisposició pel acte creatiu i un pessic de felicitat. Es per això que tots estos ingredients els trobava jo en els viatges, moment que m'oblidava dels afers quotidians, disposava de llargs intervals de temps lliure -ja fora en els trasllats o les hores mortes a l'hotel- i em deixava visitar per les musses.
Aci va un mostra.


           Luxor 21-03-2000

                 He d’aprendre en la mirada del poeta
          a donar el meu cor,                
         inste als sentiments viscerals
           a cometre noves obres exemplars.
              I entre anada i tornada
     seguiré el curs del riu encara que duga
sobre les aigües despropòsits  no desitjats.
      No he pretingut mai ser mestre
        però la por sols pot estar l’arma
    dels covards.
  I entre somnis i desencís aprendre  la lluita
      de ploma i paper, cor i ment: viure.
              Qui sinó jo puc entendre el camí
      Qui sinó jo la veritat.
                I entre rialles i despreocupació
composaré una cançó de vida a instants perfectes
    de cor, ànima i ment i elevaré al cel
          un somrís perquè el món
                 em sàpiga content.


RECORDE EGIPTE. –22/6/00-

Recorde Egipte a l’ànima
En l’arena ardent de Saqqara
i en el bes calent del desert i un mar
de palmeres a l’horitzó.

Recorde Egipte com somni d’infantesa
entre aldarull de massa humana a les piràmides
i no podré suportar la mirada d’Horus, fixament.
Hui no vindrà l’ombra aclaparadora d’Issis.

Recorde Egipte entre carcade dolç i amarg
I l’olor agre del Caire: eixam d’intencions
liquades. En un moment robat el futur.

Recorde Egipte en cada tros de pedra
que guardaré al cor. Perquè recolliem pedres?
Quins misteris miraculosos hi buscavem?
Què voliem endur-nos en cada record?

CREUER DE LUXOR. Luxor, 17-8-2002

De ponent, l’aire de la vall
dels reis
tant fresc i recomfortant
com l’ànima necessitava
a la coberta del SONESTA Sun Goddess.
Dugué paraules clares
sota la mirada impassible
dels falcons.
Les idees sencilles,
les mirades enceses
i les rises esclafint
entre mates argentins.
Sol que sofrima la pell,
sol que al cor és ardent.
No puc contenir-me,
mirada indiscreta
que el cor revela.
Egipte es conjuga
de calor i foc,
de sol i sorra
i verd de dacsa i palmeres
a Luxor.

   CAP A LA UNIVERSALITAT. Edfu, 19-8-2002

Què faig del cor quan es desboca
com cavall arab?
Quin elixir han de veure
les emocions descontrolades
per trobar la pau?
Sé que l’amor no coneix millor aliment
que el de ser correspost,
però el fet de trobar-lo
ja és prou joia en si mateix.
Per tant oblidarem el passejar
per alberedes i navegar per llacs desvinculats
i emprendrem camins accensió
cap a cels emotivaments desconeguts
per gaudir de l’encontre sempre nou.

16 de desembre del 2010

EVOLUCIÓ

Tres poemes de diferents èpoques.

1ª del darrers anys de l'institut pels anys 1985-86. Del primer poemari en català UN BROT DE PRIMAVERA.


                   13


Crisàlide que esclata
a la vida
de la primavera.
El cel tot ell blau
i embotit
en la seua certesa.
Un retony brota
dormit encara
per la gèlida dolçor
de l’hivern.
Una verdor
quasi oblidada
inunda el paisatge,
tot és verd,
verdes fulles,
verda l’herba,
verds arbres,
verd el camp.
I la vida com és?
Quin color té la vida?
I l’alegria?
I el somriure?

Lluny queda el somni
d’infant en hivern
i ara, què busca?,
encara no ha  trobat
la seua personalitat?,
encara no és adult:
                                crisàlide.

2.- L'any 1998 vaig començar a datar els poemes. Del poemari ECLIPSI DE LLUNA. (98/99).





19/07/1.999
        EL TEMPS DE LES CIRERES.

            De paraules llunyanes
és l’única manera que se construir futurs de cingles d’or
i entre desigs amputats
empenyaré ràfegues, instants intensos, aromes de vida.

Rompré a punta de ploma
els constrenyits mal sons de l’aire que m’inundava
i posaré ciments d’acer i roca
a cada colp de paraula rumiada.

            Oblidaré per un instant  les divines
carns d’aquelles distretes nits d’inconciència embarcades
en ampolles de vi ranci.
Opac udol de pell sorpresa. 

I quan la son se m’acoste
l’expulsaré en rius de gasades aigües dolces
impenitents anhels d’èxit
sempre postergat per la feble
tristesa dels homes incrèduls
i antigues frustracions heretades dels temps
de la gloriosa adolescència
de insondables memòries
de palla nova.

            Ja és el temps de les cireres.

3.- Del darrer poemari esccrit 2003 L'ANY QUE VAIG CONEIXER LAURA.

DE POC ET VAL EL SILENCI.10-01-2003.
                                                    

Encara t’amagues
sota silencis de cristall.
Jo ja no pateisc
per les teues agullonades
d’indiferència.
Massa han estat els tresors
d’alabastre pulcre
i les alegries que les finestres
oferiren al cor.
Ni la nit ha estat
tan profunda
com les catacumbas que Neptú
ens oferí en propileus auris.
Elevant ramells d’ivori
recordava perfum de lotus
mentre contemplava diamants
encastats als teus cabells
i em meravellava de la transparència
dels ulls de lapislàtzuli opac.

DELIRIS URGENTS

Potser si, potser no. Qui sap. Seguint en el primer poemari ací en va un de nou.


ARREBAT DE LA EFE.

Una finestra de ferro
feixuc
fingeix la forta
fetor de la fregitel·la
de freixura frèjola
amb fenoll
i frígola.
Tot folrat
d’una fredor freqüent.

En aquest poema com en altres que vindran després, es pot veure més un joc de paraules i un cercament de la persona i aií es refrecteix en aquest recull de poemes curts.


JOCS DEL SOC UN SER.

            I
Sóc un ser
I com a ser
que sóc,
sóc viu i regnant.

        II
Jo sóc jo,
de no ser jo
el ser que sóc
jo seria el ser
que no sóc.

       III
Sóc el ser
que sóc
i el que em toca ser.

       IV

Si no sóc un ser,
què ser
sinó sóc?

       V

Ser el que sóc
a ser,
no és ser
com senten
que sóc.

       VI

Del ser que sóc
i no voldria ser
em sobrem
cents de solcs.